Fins on pot arribar l’agènc-IA de la IA a l’auditor-IA?

Quan fa sis anys vaig decidir estudiar sobre la intel·ligència artificial, ciència de dades i “Big Data” era habitual que em fessin la mateixa pregunta: la IA ens substituirà? Entenc que ja no és la pregunta que toca. La que toca ara és una altra: què li podem delegar i què hem de continuar verificant nosaltres?

No és una pregunta teòrica. La IA ja no només respon, també actua. Han quedat lluny els primers prompts de pregunta que tots vam començar a realitzar als models d’intel·ligència artificial generativa.  Actualment, els anomenats agents planifiquen una tasca, consulten documents, executen passos i contesten amb un resultat. Tenen, per tant, agència. I en auditoria l’agència sempre ha anat lligada a la responsabilitat, ja que som una professió altament regulada i d’interès públic.

On som, segons el Baròmetre.

El I Baròmetre de l’Auditoria a Catalunya, impulsat pel Col·legi de Censors Jurats de Comptes de Catalunya a partir de les respostes de 61 firmes, ens dona una fotografia molt clara. El 78,7% dels enquestats situa la transformació digital i l’adopció de la IA entre els grans reptes de la professió. En canvi, el 63,9% declara un nivell d’implementació baix o molt baix en els processos d’auditoria i només el 8,2% un nivell alt, per contra, cap firma petita es situa en aquest nivell alt.

És a dir, la IA és una prioritat, però encara no és una pràctica.

Hi ha, però, una altra dada que convé llegir al costat. El 62,3% ja ha fet servir assistents virtuals o xatbots per a consultes tècniques i només el 9,8% diu que no utilitza cap eina. Per tant, la IA ja és a les firmes d’auditoria, encara que no sempre sigui dins del procediment d’auditoria.

I per què no hi és? El 80,3% assenyala la manca de coneixements o de formació, i el 50,8% la preocupació per la precisió i la fiabilitat. La resistència al canvi, per contra, només apareix en el 13,1% dels casos. No és que no vulguem. És que encara no en sabem prou per refiar-nos-en.

Què es pot delegar.

El Baròmetre indica on la IA està més madura: l’anàlisi de grans volums de dades i l’automatització de tasques repetitives, totes dues amb un 59,0% de firmes que l’apliquen molt o moderadament.

Té tota la lògica. Són tasques en què el resultat es pot contrastar amb l’origen:

• Llegir contractes, factures i albarans i extreure’n les dades.
• Conciliar, quadrar i creuar poblacions senceres en lloc de mostres.
• Revisar tots els assentaments del diari i ordenar-los per risc.
• Preparar un primer esborrany d’un memoràndum o d’una carta.
• Resoldre una consulta tècnica interna, sempre que després es faci referència a la normativa.

El criteri que proposo és senzill: es pot delegar tot allò que es pot tornar a comprovar. Si l’error és detectable i el pas és traçable, la màquina pot fer la feina i la persona la revisa.

Què ha de continuar verificant una persona.

Actualment estic desenvolupant una recerca doctoral a la Universitat de Barcelona que m’ha portat a una conclusió que defenso amb convicció: la resposta d’una IA generativa no és mai evidència d’auditoria. És una hipòtesi, o bé un esborrany, que orienta un procediment. L’evidència, tal com exigeix la NIA-ES 500, l’obté i l’avalua el professional de l’auditoria.

Per tant, hi ha coses que no es deleguen:

• El judici. Valorar el risc, fixar la materialitat, qüestionar una estimació o concloure sobre l’empresa en funcionament requereix l’escepticisme professional de la NIA-ES 200. La IA no dubta. Nosaltres sí, i és part de l’ofici.
• El frau. L’algoritme detecta l’anomalia, però decidir si és un error, un indici de frau o una pràctica habitual del sector o de l’entitat, és una feina de la persona (NIA-ES 240).
• La traçabilitat. Cal documentar què s’ha demanat, amb quines dades, què ha respost l’eina i qui ho ha verificat i com (NIA-ES 230). El prompt, entès així, es podria considerar un paper de treball.
• L’opinió i la signatura. La responsabilitat no té versió automàtica i no s’obté directament sense comprovació humana. L’informe el signa una persona i és ella qui en respon.

No és casualitat que, al Baròmetre, les àrees amb menys aplicació de la IA siguin la detecció de fraus (31,1%) i la generació d’informes (26,3%). Són les que demanen més judici i les que acaben amb una signatura. L’algoritme detecta i l’auditor/a decideix i determina.

El paper del Col·legi.

Si la primera barrera és la formació, el Col·legi és part de la solució. El Baròmetre mostra que la formació normativa és pràcticament universal (95,1%), mentre que la de noves tecnologies arriba al 57,4%. I el 56,3% de les firmes petites troba a faltar regulació i estàndards clars.

Aquí l’Escola d’Auditoria i la Comissió d’Innovació i Tecnologia tenen molta feina a fer, i ja l’estan fent: cicles de formació en IA, s’està treballant per elaborar guies d’aplicació de les polítiques d’ús a les firmes i l’establiment de criteris compartits de documentació. A més, el Reglament europeu d’IA (art. 4) ja obliga les organitzacions que fan servir aquests sistemes a garantir un nivell suficient d’alfabetització del seu personal o equips. Formar-se, per  tant, ha deixat de ser opcional.

Sense aquest acompanyament, la bretxa entre firmes grans i petites que dibuixa el Baròmetre creixerà. Amb ell, la IA pot ser precisament el que la redueixi.

Per exemple, a la meva firma, a l’igual que a d’altres firmes, creiem que l’ús de la IA és una oportunitat per a poder oferir un millor i més personalitzat servei als nostres clients, hem alfabetitzat tot l’equip i estem acabant d’elaborar una guia sobre bons usos de la IA i també un decàleg global per a la firma.

Fins on, doncs?

L’agència de la IA pot arribar fins on arribi la nostra capacitat de verificar-la. Més enllà d’aquest punt ja no podrem parlar de delegar.

També cada cop serà més difícil saber el què és verídic del que no, per tant, els serveis d’auditoria com a garants de la informació financera, entre d’altra, crec que serà més rellevant i important que mai.

L’auditoria continuarà necessitant algú que dubti, que comprovi, que contrasti i que signi; en definitiva, algú que ho qüestioni tot amb l’escepticisme i el criteri professional de sempre, que caldrà mantenir intactes o, fins i tot, reforçar-los. Tot un repte i, alhora, una oportunitat per a la professió.