Reflexions intergeneracionals

Vivim una època de grans canvis, amb una perspectiva d’increment de la mobilitat geogràfica, de transformació de les estructures familiars, i de canvi demogràfic amb un creixent envelliment de la població. L’envelliment de la població s’està produint arreu del món. És un dels nostres reptes socials més significatius, que hauria de considerar-se una oportunitat més que una preocupació, si ho reconeixem com un actiu potent per a la societat. La població catalana passarà de 7,5 milions d’habitants actuals a 8 milions l’any 2030, i l’augment de l’esperança de vida farà que la població superior als 64 anys, avui al voltant del 18%, passi a ser del 24% el 2031, i del 30% el 2050.

S’anomena “edatisme” a la discriminació de persones per raó de la seva edat. De la mateixa manera que passa amb el racisme i el sexisme, l’edatisme es fonamenta en estereotips negatius sobre persones de determinades edats. Encara que sigui aplicable a qualsevol edat, s’associa més a la discriminació de les persones grans. El primer que va utilitzar el terme va ser el gerontòleg Robert N. Butler, que va definir l’edatisme com una confluència de tres elements connectats: el prejudici negatiu per a les persones grans i l’envelliment, les pràctiques discriminatòries contra la gent gran, i polítiques institucionals que perpetuen estereotips sobre la gent gran. 

Aquesta discriminació per l’edat comença en les mateixes persones treballadores i en edats encara molt llunyanes de la previsible jubilació. La disrupció tecnològica, els canvis dels models de negoci, no han contribuït gens a mitigar els seus efectes. Ben al contrari, han afavorit aquesta percepció d’“obsolescència laboral”, en la qual en alguns casos hi col·laboren les mateixes persones afectades amb reflexions negatives sobre les seves pròpies capacitats i habilitats, que poden conduir-los a profecies autocomplertes.

L’experiència acumulada pot facilitar una percepció i interpretació dels enigmes, les oportunitats, les polèmiques i les controvèrsies, que es van revelant i succeint al llarg de la vida.

No s’hauria d’acceptar acríticament  la tendència de la societat a classificar les persones en blocs diferenciats i tancats en funció del gènere, l’edat, capacitats econòmiques, culturals, socials. Les persones poden pertànyer a diferents grups, i el que caldria és estimular la comunicació i la transversalitat. 

La percepció binària “jove/vell”, és reduccionista i pot ser emprada de forma injusta, deixant de banda totes les aptituds de l’ésser humà en cadascuna de les seves etapes vitals. Cal reconèixer, acceptar i acollir totes les limitacions naturals i sobrevingudes, però alhora cal també aprofitar i estimular totes les capacitats i potencialitats en aquelles etapes. Etapes de la vida adulta que, seguint a Kierkegaard, podríem classificar en: estètica (plaer, autogratificació, bellesa…), ètica (interès per l’alteritat, la responsabilitat, el deure…) i espiritual (meditació, contemplació, transcendència…). Etapes no concebudes com a hermètiques i successives sinó com a maneres de viure, de pensar, d’actuar, que haurien de conviure en harmonia en qualsevol moment de la vida, afavorint la seva socialització sense menystenir la seva individualització.

Acumular anys i experiència, en si mateix, no té cap mèrit especial, és més aviat una qüestió biològica, natural. En tot cas, et fa sentir privilegiat, afavorit, i afortunat en relació amb les persones que dissortadament i per diverses circumstàncies no ho han pogut fer. L’experiència acumulada pot facilitar una percepció i interpretació dels enigmes, les oportunitats, les polèmiques i les controvèrsies, que es van revelant i succeint al llarg de la vida. L’especialització, la innovació i l’experiència degudament combinades poden ser una font de sinèrgies i afegir coneixement i perspectives diferents i complementàries que, oportunament contrastades, contribueixin a una anàlisi més acurada de les diferents situacions que es puguin produir i a trobar-hi millors solucions, en benefici de tots. 

Per acabar, recordem el poeta Gabriel Ferrater:

“…l’envellir no m’ha donat 
encara el trauma que, pel que es veu, 
a tots ens guarda.”