#Mercantil
Ampliació de capital per compensació de crèdits: principals qüestions mercantils i anàlisi crítica del règim comptable
Utilització de crèdits amb la societat per al reforçament de fons propis
La utilització de crèdits contra la societat constitueix un mecanisme que es fa servir per a l’enfortiment dels fons propis de la societat, especialment quan té lloc un desequilibri entre el capital i el patrimoni net, i aquest desequilibri es corregeix mitjançant la conversió d’un passiu exigible en fons propis. Sovint s’adopten mesures d’aquesta naturalesa en els supòsits de l’article 363 de la Llei de societats de capital (LSC), existència de pèrdues que deixin reduït el patrimoni net a una quantitat inferior a la meitat del capital social; o del 327 LSC, en seu de societats anònimes, quan les pèrdues hagin disminuït el patrimoni net per sota de les dues terceres parts de la xifra del capital i hagi transcorregut un exercici social sense que s’hagi recuperat el patrimoni net.
L’experiència permet constatar que gran part d’aquestes operacions es materialitzen en aquests entorns de dèficits de solvència o, també, de problemes de liquiditat. No obstant això, de vegades també s’acorda la capitalització en escenaris diferents, per exemple i no únicament, quan un inversor professional sofisticat ha instrumentat la seva aportació mitjançant un crèdit convertible a la seva voluntat i a un tipus favorable amb l’objecte de minimitzar-ne la pèrdua o maximitzar-ne el retorn. Les obligacions convertibles són una modalitat d’aquesta categoria.
Hi ha diversos supòsits i maneres en què es pot utilitzar el deute de la societat per a aquest enfortiment dels fons propis. FERNÁNDEZ DEL POZO ha identificat i analitzat els següents grups de casos:1
- La possible capitalització de deutes fora del marc de l’acord per compensació de crèdits, per exemple, quan no es produeixin certs requisits de venciment, liquiditat i exigibilitat, es configura com una aportació no dinerària clàssica de les del 300 LSC, i, per tant, s’ha de dur a terme pel seu valor raonable.
- La capitalització de deutes pel procediment de l’article 301 LSC en situacions normals i en atenció al criteri comptable de cost amortitzat.
- La capitalització de deutes, via també el 301 LSC, per imputació del valor raonable diferent del comptable, quan hi hagi evidència d’una diferència de valor entre tots dos, principalment a causa de la situació financera del deutor.
- La capitalització concursal i preconcursal de deutes pel valor raonable pactat amb els creditors, tenint en compte que un cop declarat el concurs l’eventual compensació se sotmet a diferents requisits.
Aquestes notes se centren en el tercer supòsit, supòsit que tracta expressament l’art. 33 de la resolució de 5 de març de 2019 de l’Institut de Comptabilitat i Auditoria de Comptes a què farem referència (d’ara endavant, Resolució de l’ICAC). En aquestes pàgines no s’analitzen la possibilitat, característiques i conseqüències d’altres maneres d’utilitzar el deute per reforçar els fons propis, com seria l’aportació del crèdit contra la societat sota el règim de l’ampliació de capital per aportació no dinerària, o la capitalització de crèdits en seu concursal.
Requisits mercantils bàsics de l’augment de capital per compensació de crèdits
Els requisits mercantils per a aquesta mena d’operacions els regula l’article 301 LSC, d’acord amb el qual, en la societat de responsabilitat limitada, els crèdits hauran de ser totalment líquids i exigibles, mentre que, en les anònimes, almenys un vint-i-cinc per cent dels crèdits que s’han de compensar hauran de ser líquids, estar vençuts i ser exigibles, i el venciment dels restants no podrà ser superior a cinc anys. La liquiditat es concreta en el fet que la quantia estigui determinada o es pugui concretar mitjançant una simple operació aritmètica, sense que n’hi hagi prou que sigui determinable. Perquè sigui vençuda i exigible, haurà de tenir una causa lícita, no s’haurà d’haver satisfet, s’haurà d’haver complert el termini concedit al deutor i no haurà d’estar sotmès a una condició pendent de verificació.2 Aquestes condicions, lògicament, es poden salvar en un moment immediatament anterior a la seva compensació amb la novació dels drets de crèdit i el venciment anticipat acordat per deutor i creditor.3
Si el creditor consent la conversió del seu crèdit, això constitueix una condició ineludible
L’aprovació de l’ampliació de capital requereix un acord de junta amb les majories pròpies de les modificacions estatutàries ordinàries. En tot cas, en el moment de la convocatòria de la junta general es posarà a la disposició dels socis un informe de l’òrgan d’administració sobre la naturalesa i característiques dels crèdits que cal compensar, la identitat dels aportants, el nombre de participacions socials o d’accions que hagin de crear-se o emetre’s i la quantia de l’augment, en el qual es farà constar expressament la concordança de les dades relatives als crèdits amb la comptabilitat social. En la societat anònima també es posarà a la disposició dels accionistes una certificació de l’auditor de comptes de la societat, o el que nomeni el Registre Mercantil a sol·licitud dels administradors en cas que no hi hagi auditor, que acrediti que són exactes les dades ofertes pels administradors sobre els crèdits que s’han de compensar.4
Tot i que hem fet referència principalment als requisits mercantils per a l’aprovació de l’operació pel deutor (la societat), el fet que el creditor consenti la conversió del seu crèdit constitueix lògicament una condició ineludible. La necessitat d’aquest consentiment exprés o tàcit del creditor també ha estat reconegut per la DGRN en diferents resolucions, entre les més recents, la de 12 de setembre de 2017.
Una qüestió que s’ha plantejat recurrentment és si en aquesta modalitat d’augment s’activa un dret de subscripció o assumpció preferent dels socis. La DGSGFP5, en la recent resolució de 7 de febrer de 2020, ha reiterat la seva doctrina en aquesta matèria en què defensa l’absència d’aquest dret en aquests supòsits. Però cal reconèixer que aquesta conclusió s’aconsegueix sobre la base d’un raonament deductiu, que pressuposa una preconcepció de l’operació: a) Aquesta operació no és un augment amb aportació dinerària; b) la llei reconeix el dret de subscripció preferent en els augments amb aportació dinerària; ergo, c) en l’augment per compensació de crèdits no hi ha dret de subscripció preferent. Aquest raonament ha estat criticat6 i, en tot cas, comporta greus riscos.7 No obstant això, cal reconèixer aquest dret de subscripció preferent quan l’augment per compensació sigui part d’una operació acordió amb reducció a zero de la xifra de capital social.8
Aspectes comptables per a soci i societat
Una vegada enunciats els principals aspectes mercantils, la comptabilització d’aquesta operació constitueix una de les qüestions crítiques, particularment en seu del prestatari, quan hi ha indicis objectius per considerar que el valor comptable, el cost amortitzat, difereix del valor raonable. la La Resolució de l’ICAC es pronuncia sobre aquesta qüestió.
El tema és objecte de tractament des de l’exposició de motius de l’esmentada Resolució de l’ICAC, en què s’assenyala que, sense perjudici del compliment dels requisits que preveu l’LSC, l’augment de fons propis a títol d’aportació per causa d’una ampliació de capital per compensació de deutes, es comptabilitzarà pel valor raonable del deute que es cancel·la, d’acord amb la interpretació que fa l’ICAC, sobre el tractament comptable d’aquestes operacions que recullen les consultes 5 del BOICAC núm. 79 (setembre 2009), i 4 del BOICAC núm. 89 (març 2012).
La doctrina constant de l’ICAC es pronuncia en el sentit que la societat prestatària reconeixerà un increment en els seus fons propis, en el capital, pel valor raonable del deute que es dona de baixa, i comptabilitzarà un ingrés en el compte de pèrdues i guanys per la diferència entre aquest valor raonable i el valor comptable, que en ser superior generarà un ingrés (article 33 Resolució ICAC).
No obstant això, d’acord amb el que disposa la Llei de l’impost de societats després de la seva reforma el 2014, aquest ingrés no generarà una tributació directa. Així ho ha reconegut la resolució vinculant de la Direcció General de Tributs, de 19 d’octubre de 2015, d’acord amb la qual:
“Per tant, l’entitat que rep el crèdit i realitza una ampliació de capital o fons propis pel mateix import del deute existent, en els termes que estableix la normativa mercantil, no integrarà cap renda en la seva base imposable amb motiu d’aquesta operació, amb independència que pugui haver-hi un ingrés des del punt de vista comptable, de manera que, sempre que aquest deute no hagi estat objecte d’adquisició a tercers o s’hagi adquirit pel seu valor nominal, aquesta operació no generarà renda en l’entitat que amplia el seu capital. Així mateix, en seu del soci s’integrarà en la base imposable la diferència entre l’import de l’augment de capital o fons propis que correspongui al seu percentatge de participació (en aquest supòsit, el 100%) i el valor fiscal del crèdit capitalitzat, si és que hi ha aquesta diferència.”
La societat prestadora registrarà els instruments de patrimoni rebuts pel valor raonable de la contrapartida lliurada i, si escau, reconeixerà la pèrdua corresponent, tret que la deterioració de valor de l’actiu ja s’hagi comptabilitzat en la societat aportant en aplicació del criteri del cost amortitzat (article 35.3 Resolució ICAC).
Les accions o participacions subscrites o assumides es valoraran en el soci aportant inicialment al cost, que equivaldrà al valor nominal i a l’import de la prima d’emissió subscrita o assumida, més els costos de transacció que els siguin directament atribuïbles. L’import pendent de desemborsament, no exigit, es mostrarà en l’actiu del balanç, i es mirarant la partida en la qual es comptabilitzin les accions (art. 8.4 Resolució ICAC).
L’ICAC arriba a les mateixes conclusions si es tracta d’un préstec participatiu o quan es tracta d’empreses que pertanyen al mateix grup.
Lògicament, això planteja una qüestió capital: qui determina quin és aquest valor raonable. En no estar en l’àmbit de l’article 300 LSC, no hi ha una valoració d’expert independent (en les anònimes, i en les limitades tampoc no hi ha valoració sinó un règim de responsabilitat (73 LSC)).
Pel que fa al règim del 301 LSC, cal tenir present que l’informe de l’òrgan d’administració i, si escau, el de l’auditor de comptes, no formulen una valoració del crèdit en sentit estricte, si bé, en el cas dels administradors, ho estaran fent implícitament en determinar el nombre de participacions socials o d’accions que hagin de crear-se o emetre’s i la quantia de l’augment. En tot cas, el valor que proposin els administradors només serà útil si el creditor també l’accepta, ja que en cas contrari no consentirà en la capitalització del seu crèdit, consentiment imprescindible com ja hem assenyalat.
El criteri de comptabilització de l’ICAC, que s’ha exposat en aquesta nota, que determina quina xifra es destina al capital, no contribueix a la satisfacció del creditor, com demostrarem en l’exemple pràctic següent, i, en conseqüència, constitueix un desincentiu rellevant a la realització d’aquestes operacions que poden contribuir decisivament a la supervivència de societats en certes circumstàncies.
A tall d’exemple en què sí que cabria una certa determinació objectiva del valor del crèdit, en el cas analitzat per l’ICAC en la consulta de setembre de 2009, el valor raonable que es prenia en consideració era el valor pel qual immediatament abans de l’ampliació per compensació l’havien adquirit els socis al creditor.
Exemple pràctic de comptabilització i crítica del resultat
Per valorar l’efecte d’aquest règim, imaginem que estem davant d’un préstec del qual resulti un dret de crèdit líquid, vençut i exigible entre la societat EMDEUEN (prestadora) i la societat DEC (prestatària) per un milió d’euros. Segons una estimació raonable i poc discutible, el valor actual de mercat és de 700.000 euros. S’acorda augmentar el capital mitjançant la compensació d’aquest dret de crèdit.
La societat DEC (prestatària) haurà de reconèixer un increment en els seus fons propis pel valor raonable del deute (700.000 euros), deute que es dona de baixa, i comptabilitzarà un ingrés en el compte de pèrdues i guanys (300.000 euros), atès que en la seva comptabilitat no podia estar depreciat en aplicació del criteri de valoració del cost amortitzat.
La societat1 EMDEUEN (prestadora) registrarà els instruments de patrimoni rebuts (accions o participacions) pel valor raonable de la contrapartida lliurada (serà l’import de l’ampliació, 700.000 euros) i, si escau, reconeixerà la corresponent pèrdua (300.000 euros), tret que la deterioració de valor de l’actiu ja s’hagi comptabilitzat en la societat aportant.
Amb la Resolució ICAC, el tractament anterior és el correcte. Això suscita la qüestió de si aquest sistema de comptabilitat no perjudica el prestador enfront del soci. Vegem-ho entrant en el detall del supòsit que es proposa.
La Carme i la Maria (no vinculada a la Carme) han aportat, coincidint amb la constitució de la societat, 1.000.000 d’euros cadascuna a una societat: la Carme, assumint el 100% de les participacions (sòcia única i administradora), i la Maria, com a préstec. A més, la societat té un préstec d’un tercer per un altre milió de euros.
| Actiu | Passiu |
| 3 milions | Capital 1 milió (Carme) |
| Préstec 1 milió (Maria) | |
| Préstec 1 milió (Tercer) |
Al cap d’un any, la societat ha perdut 1.600.000 euros, tot el seu actiu és tresoreria i està en causa de dissolució.
| Actiu | Pasiu | Valor Liquidació |
| 1.400.000 euros | 0 euros | |
| Pèrdues (1.600.000 euros) | ||
| Préstec 1 milió (Maria) | ||
| Préstec 1 milió (Tercer) | 700.000 euros | |
| 700.000 euros | ||
Podem afirmar que el valor real del crèdit de la Maria és 700.000? Sembla que és la millor expectativa de recuperació. El dret de crèdit del tercer té el mateix valor.
La participació de la Carme no val res, la seva preocupació ha de ser com a administradora en el cas que no promogui la dissolució.
Davant la impossibilitat de fer front als deutes, la societat amplia capital compensant el crèdit de la Maria (amb això no evitarà la causa de liquidació) i, per tant i, com hem vist, al valor raonable. Es produeix un benefici en la societat de 300.000 euros que minora en el mateix import les pèrdues, i en resulta el balanç següent:
| Actiu | Passiu | Valor Liquidació |
| 1.400.000 euros | Capital 1.700.000 (Carme 59% i Maria 41%) | 400.000 euros (235.000 i 165.000) |
| Pèrdues (1.300.000 euros) | 1.000.000 euros | |
| Préstec 1 milió (Tercer) |
Com es pot observar, la conseqüència és que qui veu més perjudicada l’expectativa de cobrament és el creditor que ha capitalitzat el seu crèdit. El segon creditor ja no ha de compartir l’actiu pari passu, i el soci Carme tindrà dret al romanent després que s’hagi satisfet el passiu exigible i en un percentatge superior a la Maria com a soci.
És cert que si s’amplia el capital pel valor facial del préstec, també es perjudicarà la Maria respecte a la Carme, però en menys mesura. S’equipararia al resultat que hauria tingut si des del primer moment hagués aportat com a capital.
Naturalment, la solució parcial és fer abans de l’ampliació una reducció per compensar pèrdues, si bé l’operació acordió no implicarà aconseguir el capital preexistent, però el crèdit continuarà valorant-se pel seu valor raonable que no s’alterarà (ho apunta l’article 33.1 in fine.)
Cal observar que l’augment de fons propis és el mateix si s’accepta la tesi del valor comptable del crèdit (en el nostre cas, 1.000.000€ a capital) que si s’assumeix la del valor raonable (en el nostre cas, 700.000€ a capital i 300.000€ a beneficis), però en el primer cas tot l’increment de fons propis s’“assigna” al creditor que ha compensat el seu crèdit, mentre que en el segon només se li “assigna” la part destinada a capital, i la resta es distribueix entre el conjunt de socis en proporció amb el dret de participar en les reserves, que normalment coincidirà amb el percentatge de participació en el capital social. Al meu entendre, la simple referència al principi d’integritat del capital social no justifica aquesta conclusió, màximament quan l’opció adoptada per l’ICAC té com a conseqüència uns fons propis iguals, però més “líquids”, en la mesura en què serà més fàcil distribuir aquesta reserva que si s’hagués optat per reconèixer-lo com a capital. És a dir, potser respecta millor el principi d’integritat del capital social, però no protegeix tant els creditors.
Al meu entendre, cal revisar el criteri consolidat de l’ICAC. La doctrina ha tractat a vegades la qüestió de si cal una aportació real, efectiva, perquè hi hagi un augment de capital com a tal. El debat està superat, màximament quan legalment es reconeix la possibilitat d’ampliació de capital amb càrrec a reserves que constitueix per definició un supòsit de no aportació. No obstant això, és oportú rescatar la tesi que es va construir en el si d’aquell debat, d’acord amb la qual en les ampliacions de capital per compensació de crèdits hi ha una veritable aportació que es quantifica en l’import dels recursos de l’actiu de la societat que queden alliberats, desafectats patrimonialment, a conseqüència de la cancel·lació d’un passiu exigible. Doncs bé, si s’accepta aquesta concepció, el rellevant no és quin import podria esperar el creditor recuperar raonablement, sinó de quina obligació s’allibera el deutor, la qual cosa es correspondria amb el valor facial i no amb el valor raonable.
Aquesta manera d’enfocar la qüestió incentivarà la compensació de crèdits en benefici de la societat, sense que generi un perjudici als creditors pel fet que la diferència entre el valor raonable i el comptable s’assigni també al capital.
REFERÈNCIES
1. FERNÁNDEZ DEL POZO, Luis: “Capitalización de deudas a través de un aumento de capital por compensación de créditos”, 29 de març de 2019.
2. Un avantatge que assenyala FERNÁNDEZ DEL POZO d’anar a l’aportació del crèdit al capital (300 LSC) en lloc de la seva compensació (301 LSC) és que en el primer cas no caldrà complir amb aquestes condicions. Per contra, assenyala el cost més elevat de procés que comporta l’informe d’un expert independent davant del règim del 301 LSC.
3. La sentència de l’Audiència Provincial de Madrid, de 19 de març de 2018, avala aquesta pràctica.
4. Sobre aquest informe, vegeu la Resolució de 10 d’abril de 1992, de l’Institut de Comptabilitat i Auditoria de comptes per la qual es publica la Norma Tècnica d’elaboració de l’Informe Especial sobre augment de capital per compensació de crèdits.
5. Direcció General de Seguretat Jurídica i Fe Pública, centre directiu que, amb l’entrada en vigor del Reial decret 139/2020, de 28 de gener, ha assumit les funcions relatives a la tramitació i resolució de recursos l’ara extinta DGRN.
6. RECALDE CASTELLS, Andrés “La tutela de los socios en los acuerdos de refinanciación mediante la conversión en capital de la deuda de la sociedad”, Estudios homenaje prof. L. Fdez de la Gándara, 2016, p. 823 y ss. Òbviament aquesta tesi també la critiquen els autors que opinen que la naturalesa d’aquesta operació es correspon amb la d’una aportació dinerària (Iglesias Prada, Alfaro) o és un tertium genus però no una aportació no dinerària (Gandía).
7. El fet que no es reconegui el dret de subscripció preferent en aquestes modalitats d’augment de capital facilita estratègies del soci majoritari per diluir o despatrimonialitzar el soci minoritari. Per a una visió d’aquesta problemàtica, vegeu ROJI BUQUERAS, José María: “La protección del socio minoritario en los aumentos del capital social: Una propuesta desde el buen gobierno corporativo”.
8. Sobre aquesta qüestió, vegeu el meu treball ROJI BUQUERAS, José María “La protección del derecho de suscripción preferente en la operación acordeón”, a Referencias Jurídicas, gener de 2014.
