#Gender Equity
Les auditores que trobo a l’altra banda de la taula
Fa vint anys que em dedico a l’auditoria. En aquest temps he vist canviar les normes, les eines i la manera de documentar la feina. El que ha canviat molt menys és qui hi ha a les reunions de tancament i als comitès, la majoria de les persones assegudes a la taula són homes. Doncs això mateix és el que passa a l’auditoria. No és perquè faltin dones al principi. Els equips júniors són plens de companyes brillants, amb ganes i amb talent. Però a mesura que passen els anys, el grup es va estrenyent. Arriba una edat, gairebé sempre la mateixa, en què moltes d’elles marxen. Quan la carrera comença a demanar més hores i més disponibilitat, coincideix amb el moment en què la vida també comença a demanar-ne més.
Durant anys ho vaig viure com un comiat més. Després vaig començar a retrobar-les a l’altra banda de la taula.
Avui, en moltes de les empreses que audito, la directora financera, la responsable d’administració o la controller van ser auditores. Quan sorgeix la conversa, gairebé sempre passa el mateix. Em parlen meravelles de la professió. Expliquen tot el que van aprendre, la varietat de clients, el repte de cada encàrrec i el criteri que els va donar per a tot el que va venir després. Moltes em confessen que la troben a faltar.
El que gairebé cap no em diu és que marxés perquè no li agradés. Van marxar per necessitat. Perquè no trobaven la manera de sostenir la temporada de tancament amb una vida pròpia. No van triar deixar l’auditoria; van triar allò que no podien deixar.
No perdem aquestes professionals perquè l’ofici no les convenç. Les perdem perquè no hem sabut canviar la manera de fer-lo. I això depèn de nosaltres.
Crec que hi ha mesures senzilles que marquen la diferència. La primera és tenir una flexibilitat real. Això permet organitzar la jornada sense haver de donar explicacions cada vegada. La segona és aprofitar el teletreball en les fases de l’encàrrec que no exigeixen ser al client. Avui la tecnologia ho fa possible. També cal planificar millor els encàrrecs. Així, la temporada alta no depèn sempre de l’esforç heroic de les mateixes persones.
Algunes empreses ja han començat a avançar en aquesta direcció i han afegit mesures de conciliació que fa uns anys semblaven impossibles. Això és una bona notícia. Demostra que es pot fer. Però no passa a tot arreu. En moltes altres empreses, la flexibilitat encara depèn de la voluntat d’un responsable o del que cada persona pot negociar pel seu compte. Encara queda feina per fer.
Aquestes mesures han de ser per a tothom, homes i dones. Si la conciliació continua sent cosa d’elles, la carrera continuarà sent cosa d’ells.
Vull aprofitar aquestes línies per donar les gràcies a l’auditoria. M’ha donat un coneixement i una visió de conjunt de les empreses que difícilment hauria adquirit en cap altra feina. Potser per això les antigues auditores la recorden amb tant d’afecte.
Cada vegada que una antiga auditora em parla amb estima de la professió que va deixar, penso en el que vam perdre: anys d’experiència, criteri format i una manera diferent de mirar els riscos. Penso també en les que venen darrere.
Potser la pregunta no és per què marxen. Potser hauríem de preguntar-nos què hauríem d’haver canviat perquè es quedessin. Estem disposats a canviar-ho ara?
